Razzmatazz (Barcelona)

04 / 04 / 2006

Gran expectació la que ha despertat aquesta nova visita dels suecs In Flames amb uns convidats de luxe com els brasilers Sepultura que fa uns anys hagués estat impensable que anessin de teloners de ningú. En fi, una prova més que les coses poden canviar fins allà on li arribi a un la imaginació... La cua que estona abans d'obrir portes hi havia a la Razzmatazz confirmava les suposades ganes del personal per aquesta cita. M'ho sembla ho tot plegat és una confirmació més del que sembla un "revival" del thrash metal i les vessants més extremes després dels anys del "happy" metal?. El temps ho dirà...

La entrevista que vam mantenir amb Andreas Kisser dels Sepultura, després de no poques dificultats, va fer que accedís a la sala quan els francesos Dagoba tocaven els dos darrers temes. No sóc gran coneixedor de la carrera del grup, i per tant no vull aventurar-me a jutjar-los com caldria, però el poc que vaig veure em va recordar a bandes com Soulfly en una banda que només amb l'actitud mostrada és ben clar que estan aprofitant l'oportunitat de girar amb dos noms rellevants.

Les circumstàncies poden fer que el que és el millor disc de Sepultura amb Derrick Green i un estat de forma envejable en directe passin desapercebuts. L'ombra de la reunió plana sobre la banda i ho saben. La pressió és forta per part de premsa, públic i alguns executius discogràfics que han mogut peça..., veurem que passa.

Roy Mayorga com a substitut d'Igor Cavalera a la bateria és del tot encertada, és una màquina i sembla que tota la vida hagués estat amb ells. Aquest també és un tema calent...

Inicien l'actuació amb Dark wood of terror del nou disc per enllaçar amb Refuse/Resist que fa embogir els presents. De fet, la presència dels clàssics que hom voldria escoltar van sonar amb generositat ja que van anar caient Dead embryonic cells, Slave new world, Troops of doom, Beneath the remains, Breed apart, Roots o un descafeinat intent de Kaiowas...

Naturalment no podien faltar peces de Dante XXI com Convicted in life o False i altres de "l'època Derrick" com Choke. Personalment encara trobo a faltar una segona guitarra sobretot en els temes dels àlbums clàssics, no així en els nous que ja han estat composats així, però no Paulo ho suplia bé amb unes línies de baix efectives. Dos detalls per acabar. Andreas va vestir durant tot el concert una samarreta del Barça del seu compatriota Ronaldinho, cosa que no sorprén saben de la seva passió pel futbol. El que si va sorprendre més fou que un cop van acabar i al cap de d'uns dos minuts va aparèixer Derrick ensenyant al públic generosament una l'estelada independentista catalana. I jo hem pregunto, el van enredar o a fora es comença a saber qui som?

És sorprenent que en els darrers temps bandes com Kreator o In Flames omplin recintes com la Razzmatazz. De fet, tot és cíclic i potser ara venen temps on les vessants més extremes de l'escena tornem a tenir més protagonisme després de l'era del "happy metal".

De tota manera que bandes com In Flames despertin tal grau de passió en una audiència d'unes 2500 persones era impensable no fa tant. I la música de la banda en sí ha evolucionat però aquí hi ha quelcom més...

Per començar sempre va bé un tema que tothom conegui fàcilment i l'escollit va ser Pinball Map. Pel que fa a la presència a escena la cosa era senzilla. Un bon joc de llums i uns petits plafons perpendiculars al fons que en determinats moments donaven un interessant efecte. La banda tampoc ha canviat les seves maneres. Com a bons nórdics sobris i no massa efusius però complint i mostrant sincer agraïment davant la gran reacció del públic durant tota la vetllada.

El so sí que resultava atronador, amb un nivell de greus molt alt però tot i així no va ser dolent del tot però en algun moment et tirava enrera, feia temps que no tenia aquesta sensació en aquest recinte. Pel que fa al set-list, al igual que Sepultura, van combinar bé temes de totes les époques. Des de els més recents System, Trigger o Drifter a els més reconeguts i que els han fet que siguin considerats com un pilar del death melòdic com Jotun (sorpresa!!!!!), Behind space, Moonchild, Episode 666, Only for the weak o Embody invisible per citar els més destacats.

Malgrat tot, no crec que molts dels que els seguien en l'època del Jester Race ho facin ara. S'han aventurat amb coses noves, cosa difícil en una audiència amb tendència al conservadurisme com la heavy, i no els retrauré pas això... Aquest és un dels grans mals dels seguidors de l'escena. Fidels, però amb visions massa estrictes, o és que canvia tant si escoltes Colony i tot seguit Come Clarity?

En fi, segueixen en bona forma i continuen sent una bona aposta per acostar les vessants més dures als no tant iniciats en el tema.