Olympia (París)

24 / 07 / 2005

Els japonesos Dir en Grey (moneda de plata) presentaren el seu cinquè àlbum, Withering to death (Marcint-se cap a la mort), a la mítica sala Olypmia de París el passat 24 de juliol. Ja havien trepitjat territori europeu no feia pas gaire, dins la seva gira internacional It withers and withers (Es marceix i es marceix), primer al Columbia Hall de Berlín i després als festivals alemanys Rock in Park i Rock am Ring, compartint cartell amb monstres de l’escena metàl·lica com Marilyn Manson o Slipknot.

La visita dels Diru a la capital francesa fou una notícia esplèndida per als milers de fans europeus que no es podien desplaçar fins a la terra teutona. I com a bons fans allò era quelcom que no ens podíem deixar passar. Els seguidors del grup no es van tallar ni un pèl i un grup reduït ja començaren a fer cua a l’entrada de la sala la nit abans del concert. De totes maneres nosaltres hi arribarem el mateix dia 24 per allà a les 11 del matí, i certament encara vam tenir temps d’anar a l’hotel i tornar a la cua sense que aquesta s’eixamplés massa.

De les poques 60 persones que hi érem a aquelles hores ràpidament es va passar a més d’un centenar, per arribar al migdia a una llarguíssima cua que recorria bona part de la Rue des Capuchines. Desgraciadament ens veiem obligats a comentar el que, al nostre entendre, és l’actitud hipòcrita i de mal gust de bona part dels congregats allí. No voldria generalitzar però crec que una majoria de la gent que era allí confongué Dir en Grey amb qüestions com “m’agrada el manga i l’anime” o “m’agrada el Japó”.

Em resulta inexplicable que hi hagués gent amb taps a les orelles a dins del concert, totalment “bizarro”, és com anar a un museu amb ulleres de sol.

En fi, més insuportable resultà haver d’aguantar el fenomen “fangirl” al més pur estil “noia - adolescent - espitosa - enamorada - de - qualsevol - membre - del - grup” i la seva (perquè no dir-ho?) tenaç i persistent forma de “colar-se” contínuament per arribar a les primeres files. O almenys ho intentaren.

Les portes obriren mitja hora abans del previst, a les 7 de la tarda concretament, i el concert s’inicià a les 8 en punt de la mà dels francesos eths. Repassaren temes del seu primer àlbum d’estudi Sôma i alguns dels seus mini àlbums anteriors. El seu estil que barreja eficaçment el death metal amb tocs melòdics i la gutural veu de la seva frontwoman van fer despertar del núvol de cotó fluix als que es pensaven que anaven a veure un capítol de pokémon. Prova d’això fou la gran quantitat d’elles (i ells) que hagueren de ser rescatades de l’asfixia pels encarregats de seguretat del local.

El cert és que els eths es van saber moure amb energia i capacitat de fer cridar, escopir, i blasfemar al públic. Van presentar un so més o menys acceptable i es van despedir quan tot just havíem començat a suar una mica. El millor estava per arribar.

Al voltant de les 21:30 començava a sonar la música introductòria i els components del grup iniciaven la seva entrada a l’escenari disposats a fer-nos passar una nit dura.

I, certament, fou així. Arrencaren amb els tres primers temes del Withering to death (Merciless cult, SAKU i C), que ens tornaren bojos a la majoria del públic assistent, desmaiaren a les pseudogòtiques que quedaven i feren aixecar-se al, fins aleshores, adormit balcó.

Com a anècdota destacar que durant SAKU mig públic de la sala va caure al terra degut als típics vaivens de qualsevol concert de heavy, però imaginem que com que es tractava d’un públic poc avesat a aquest tipus de concerts no van saber conduir bé la situació. Afortunadament no hi hagueren ferits però van provocar un fort mal de cap als agents de seguretat que, això sí, no pararen de repartir aigua entre els assistents.

Els seguiren tots els temes de l’àlbum, des del ja clàssic THE FINAL a la veloç GARBAGE, des de la rockera Machiavellism a la experimental Higeki wa me futa wo oroshita yasashiki. No van tocar cap tema dels seus tres primers àlbums, però sí que en repassaren una bona colla de l’anterior àlbum Vulgar, d’on vam poder escoltar les imprescindibles OBSCURE, Audience KILLER LOOP o aquell impressionant himne en directe que és THE IIID EMPIRE.

Res de ominosa comunicació, que diu la lletra del tema Jesus Christ R’nR, sinó ben al contrari, els Diru tenen totalment apamat com comportar-se davant del seu públic i cada gest, cada mirada, cada salt, és tot un espectacle per als fans. Saben perfectament quina actitud adoptar, entre la glam star, la rock star, i el desfassat banging head d’un grup heavy. Els guitarres Die i Kaoru podrien sortir sols a damunt de l’escenari i entretindrien al públic només de veure’ls tocar. Evidentment el seu frontman, Kyo, és petit però malparit. És clarament l’autèntic rei de la festa, amb els seus canvis sobtats de registre vocal i la seva actitud d’ànima turmentada és tot un espectacle digne de veure. No van fallar les seves esgarrapades al pit, els cops de micro o les escopinades de sang, imprescindibles per a un bon concert dels Diru. Els francesos i les franceses tenen un estrany apreci pel bateria Shinya, al contrari d’altres llocs on normalment passa desapercebut, allà fou ovacionat repetides vegades. La sorpresa de la nit fou la hiperactivitat del baixista Toshiya que sorprengué amb un instantani “feeling” amb el públic i que ens deixa un bon sabor de boca, sobretot per la increïble potència amb que sonava el baix, es podia apreciar fins hi tot en alguns moments realment crus de les cançons. Tot plegat anà acompanyat d’un vídeo art de fons que complementava més que correctament l’espectacle i que donava un toc artístic a l’actuació que sempre és d’agrair. Després de dos bisos es despediren amb l’exitós tema CHILD PREY del Vulgar i, demostrant que s’ho havien passat tant bé ells com nosaltres, ens recompensaren llençant de tot, des de pues, ampolles, tovalloles, baquetes i la samarreta del propi Kyo.

Sens dubte una experiència inoblidable digna de ser repetida, tot i que esperem que en una altra ocasió no ens haguem de desplaçar tan lluny i tinguem la sort de (perquè no?) veure’ls a la capital catalana.