Razzmatazz I (Barcelona)

04/ 07 / 2005

Sorprenent si més no aquesta tornada a escenaris estatals tot just quatre mesos després de la seva primera visita. Potser per aprofitar l'éxit que estant tenint?, per paliar les moltes deficiències del passat març en alguna de les dates? o per mirar d'allargar la campanya que està fent Sony amb ells?. Per acabar-ho d'adobar la gira era promoguda per una entitat bancària sembla que amb fins benèfics a qui el mateix Robert va agrair la seva tornada. I el promotor era un desconegut en els ambients del rock i el heavy. Extrany, molt extrany tot.

De tota manera era una bona manera d'oblidar del tot els problemes de l'anterior data a Barcelona i pal.liar aquell incomodíssim ple a vessar de Razzmatazz II. Així doncs, tot feia pensar que la sala gran estaria plena però vet aquí la sorpresa quan la part de dalt estava tancada i un cop tot en marxa es va comprovar que estàvem prou amples com per ni suar. No sé si és que el públic metàl.lica ja els ha bandejat o que el públic al que ha destinat els seus esforços Sony no saps mai com agafar-lo... En fi, cadascú que pensi el que vulgui.

Tenia curiositat per veure en quin estat està un grup que amb el seu primer disc Enter i algun video presentant-lo em va encisar per la seva música, presència i profunditat.

Des de llavors el seu camí no ha parat de reportar-los èxit a tots nivells provocant que la seva música perdés força tot i mantenir quelcom d'especial. El que em sembla incomprensible, i ja no perquè sigui el millor per mi, és que un grup amb només tres treballs tingui totalment oblidat el primer pels directes. Uns altres que no recorden quin públic els ha fet arribar on són?

Sense teloners i amb un escenari flanquejat per columnes com si fos un castell, ornaments vegetals i una pantalla de video de fons que no pararia de projectar imatges van sortir al caure un teló que tapava tot el muntatge amb See who I am. Pel que fa la grup l'únic canvi notable respecte anteriors actuacions va ser el vestuari de Sharon que va deixar de banda els àmplis vestits per una indumentària de pell amb mini-faldilla.

Els primers compassos són totalment pel nou treball The Silent Force ja que a més del que he citat van sonar en aquest ordre Jillian (I'd give my heart), Stand my ground i Angels. En aquest punt ja es pot comprovar que les guitarres continuen quedant en un segon pla enfront les orquestacions i teclats i, sobretot, la veu de Sharon. Malgrat tot, la cosa sonava de manera més que decent. Això sí, el grup es mostra amb ganes i entregat i és d'agraïr que encara facin headbanging..

El que no han canviat són els particulars moviments de Sharon quan no canta.

Primera concessió al passat, recent això sí, amb The promise per tornar de seguida al nou treball amb Pale, Forsaken i Memories, aquesta darrera i donada la seva natura sense guitarres de cap tipus. Part del públic de la sala m'inclino a pensar que assistia més per veure que oferia el grup i decidir si l'oblidava definitivament tot i que va haver les lògiques mostres d'entusiasme.

Temps ara per la versió que ja venen interpretant des de l'anterior gira i que fou protagonista d'un EP posterior a la sortida de Mother Earth, Running up that hill de Kate Bush. La fi del concert ens ve donada per Caged i Mother Earth. Si si, la fi del concert ja que al cap de poc van tornar per fer els bisos amb Deceiver of fools i Ice queen. Tot seguit i després de deixar-se estimar pels crits del personal i saludar als que estaven a primera fila desapareixien.

Curt, molt curt tot plegat i més quan no havia hagut teloners. És una llàstima veure com cada cop més bandes fan concerts breus, també és veritat que moltes vegades segurament condicionades per tocar amb paquets de gira atapeïts i altres pels horaris restrictius de les sales però segurament hi podrien fer alguna cosa més.

Em queden sensacions contraposades. El darrer treball no està malament i en directe crec que donen la talla suficientment però res comparat amb el sublim encant que em transmetien en els seus inicis. No sé si per la música, tot el que ha envoltat al grup o per aquesta estúpida sensació que tenim els seguidors del heavy metal que quan les bandes del génere arriben a públics massius no entesos tendim al recel. Però no creieu que forma part de l'atractiu de tot això també?