Razzmatazz I (Barcelona)

21 / 06 / 2005

Si parlem d'Anthrax, parlem d'una reunió més. Segurament interessada com m'atreviria a dir que totes i si no que em diguin com afrontaran la situació que es crearà quan acabi aquest tour de reunió. Han perjurat que John Bush no està fora però segons com vagi tot s'hi pot considerar, i no és just. Tampoc és que em disgusti en excés la reunió, no vaig poder gaudir de la formació "clàssica" al seu moment i, com diuen, mai és tard.

Malgrat tot, un embús en la ronda litoral barcelonina va provocar que arribés quan pràcticament eren a la meitat del show. Entrava doncs amb N.F.L per veure que ens oferia la reunió. Cal tenir en compte que vist el posterior concert de DIO van estar força perjudicats en el so ja que no va ser massa clar ni de qualitat.

Pel que fa la grup en sí doncs Scott Ian com és costum donant-ho tot i en continu moviment, Charlie Benante un pel apagat i distant però complint a la bateria i Frank Bello, no ha estat massa fora de fet, també notable.Pel que fa las dos retornats dir que Belladonna segurament no està en la forma dels vuitanta però pel que fa a la interpretació vocal em va deixar bona impressió. Poques errades i el to adient però se'l veia un pel fatigat.

Són molts anys fora de la carretera. Dan Spitz amb un look molt de l'estil "new metal" respecte a tal com el recodàvem no va estar molt afortunat amb els solos (bona part de culpa la va tenir el mal so que citat anteriorment) i, de fet, ja era el menys espectacular en escena en els anys clàssics.

Almenys vaig poder gaudir de temes com Medusa, Indians -sense les plumes, una pena-, Be all end all, I'm the man -on tampoc es van intercanviar instruments ni res especial, tant sols una careta de Darth Vader de Charlie Benante- o I am the law. Abans de la meva arribada havien sonat Among the living, Got the time o Antisocial segons vaig poder saber. No excessivament brillant però la nostàlgia ho pot tot, oi que m'enteneu?

La longevitat de Dio, un personatge imprescindible del heavy metal és impressionant. Totes les vegades que he tingut oportunitat de veure'l en directe mai m'ha defraudat i, a més, acostuma a acompanyar-se d'uns músics d'excepció. Ara mateix amb Simon Wrigth, Scott Warren, Rudy Sarzo i Craig Goldy. Tampoc ni li cal treure un nou disc com a excusa per girar, ho fa constantment i es que es seu bagatge permet això i més. I podria ser el meu avi quasi!!!!!

El que no soporto és els solos que una i altra vegada inclou en els concerts. Baixen el nivell moltíssim i en vam haver de patir dos, bateria i guitarra. D'acord, un petit descans deu ser necessari però prefereixo una durada més curta de concert que això.

De fet, les sorpreses en el set-list van ser poques, per no dir nules, com és habitual.Potser només citar Sunset superman com a rescatada en els darrers temps i Shivers del per molts poc afortunat Master of the moon.

La resta? doncs habituals i esperades. Holy diver, Dont talk to strangers, Man on the silver mountain, Long live R'n'R, Gates of babylon, Heaven and hell, Rainbow in the Dark,The last in line o We rock.

El de sempre si voleu però és un plaer veure un cop més una banda com aquesta tenint al capdavant història de l'escena com Ronnie James Dio. Personalment crec que la gent admira i agraeix una carrera com la seva i omple una i altra vegada els seus concerts. Talentós, humil i senzill. Aquesta és la imatge que projecta, almenys en escena. I manté una forma envejable. Jo ho voldria per ell el senyor Ozzy...