Palau Sant Jordi (Barcelona)

02/ 04 / 2005

Ho he comentat en més d'una ocasió. El tema dels retorns de bandes sigui amb les formacions que més reconeixement van obtenir o amb surrealistes line-ups intentant recuperar velles virtuts ja està arribant a uns nivells que són difícils de qualificar. Ja no pel fet dels retorns, que celebro ja que és la única possibilitat que molts tinguem ocasió de veure bandes mítiques que ens va resultar impossible en el seu moment, si no perquè ja sembla una moda més a explotar, o potser la falta de creativitat i engrescament per part de les noves bandes que no arriben al nivell de repercussió, vendes i seguiment que els grans noms de sempre. Cal tenir en compte que els temps són diferents i les circumstàncies també.

Tot i que parlar de Queen sense Freddie Mercury és poc menys que un atemptat la comunió de la banda britànica amb un vocalista de la trajectòria de Paul Rodgers em despertava curiositat i bones vibracions a parts iguals i amb aquest esperit encarava la cita al Sant Jordi. Cal dir, però, que el baixista de tota la vida de la Reina John Deacon no en va voler saber res de l'invent, per alguna cosa serà.

Molta expectació, molta revenda, molta cua i molt retard en l'obertura de portes és el que trobem a l'arribar a la muntanya de Montjuïc. Un cop s'inicia el concert comprovem que la cosa no pinta tant memorable com a priori es podria pensar i no pels primers temes que ben reconeguts són, a saber: Tie your mother down, I can't get enough de la Bad Company i I want to break free.

La reacció del públic és desmesurada en els temes de Queen i molt pobra o inexistent en els temes de Paul Rodgers, o millor dit, de Free o la Bad Company. Ignorància?, segurament en un grau molt alt dels assistents és així respecte a bandes i peces bàsiques del rock com les de Rodgers però, qué s'esperaven?, una resurrecció de Mercury.

Això no treu però que tot i la impecable veu de Rodgers i la correcta interpretació de la banda la impressió general no fou la esperada, i no em pregunteu perquè però crec a molts ens va passar. El que sí estic convençut és que la part quasi central del concert on Brian May va fer uns temes en acústic sol al final de la passarel·la instal·lada cap al públic i el posterior solo van resultar tediosos, avorrits i innecessaris, i és molt trist que en una actuació de similars característiques et vinguin ganes de badallar...!!!

Pel demés doncs una combinació dels temes més populars de Queen com Radio ga ga, Kind of magic, I want it all, Bohemina Rhapsody on en la part inicial va voler recrear temps pretèrits amb la projecció d'una interpretació de Mercury enllaçant després la banda, Show must go on o les previsibles We will rock you o We are the champions per citar les més conegudes.

A la part final va ser quan també més temes de Free vam poder escoltar com l'arxiconegut All right now.

No crec que doni pas massa més de sí aquest matrimoni inesperat.