Razzmatazz II (Barcelona)

24 / 03 / 2005

Les 7 de la tarda, el cuir negre comença a fer presència a tot el paisatge industrial de la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. A la guixeta que hi ha al costat de l'escala, si pot llegir en un petit full que totes les entrades estan completament venudes. No es d'estranyar, si els caps de cartell son els monstres britànics Cradle of Filth, acompanyats d'uns teloners de luxe: els portuguesos Moonspell i els escandinaus The Haunted, que tot i ser el grup més desconegut dels tres, despertaven força curiositat entre el públic assistent.

A les 8, les portes de la sala s'obren amb puntualitat i pocs minuts després els The Haunted fan aparició damunt de l'escenari quant la sala encara estava mig buida. Aquest grup escandinau, van demostrar una gran vitalitat, sobretot el seu front-man, Peter Dolving, el qual va aconseguir que el públic es mostrés actiu amb un so contundent que es diferenciava bastant de l'estil fosc de Cradle of Filth o Moonspell però que resultava igual d'efectiu.

Els The Haunted ens venien a presentar el seu tercer disc "Revolver", del qual van fer sonar temes com "No compromise", "Abysmal" o la que va donar fi a l'actuació: "Nothing right". En resum, un concert dur i contundent que va durar 30 min justos i que va ajudar a engegar un vespre/nit que es presentava interessant.

Mitja hora mes tard i amb molta aspectació, els Moonspell pujaven a l'escenari per a presentar el seu nou disc: "The Antidote". Fernando Ribeiro es va mostrar com un gran líder amb molta presencia.

Es notava que el públic esperava amb ganes el grup, més d'un era allí per ells i no pels Cradle, el que va provocar la desil·lusió de molts pels escassos 35 minuts que va durar el concert.A destacar temes mítics com "Opium", "Alma Mater" o del nou àlbum "Full moon madness", amb el qual Fernando va agafar dos baquetes i va tocar conjuntament la bateria amb el fantàstic Gaspar.

En acabar el concert, uns tècnics de so vestits de monjos al mes pur estil "El nombe de la Rosa", ja deixaven entre veure una possible parafernàlia teatral que estava apunt d'arribar per part dels Cradle of Filth.I així va ser:

Una simulació de flames s'encengueren al fons de l'escenari, seguidament, un frare amb veu tètrica anunciava l'entrada dels reis de la nit. La majestuosa melodia "Satyriasis" de l'àlbum Nymphetamine donava pas a dos gàrgoles que es posaren cada extrem de l'escenari. Els Cradle apareixien a la sala i engegaren l'espectacle amb les rabioses "Gilged cunt" i "Nemesis". Dani Filth era aclamat per tota la sala, sent els crits de les fans boges al mes pur estil David Bisbal, el que s'escoltava més. A destacar els sostenidors que van tirar (si ho se, es molt trist, però aquest tipus de gent existeix dins el mon del heavy).

Una de les sorpreses que va oferir la nit, va ser el canvi d'última hora del baixista Dave Pybus (el qual ha abandonat el grup fa poc) per David. Però be, tots sabem que un canvi de formació dins els COF no te importància, ja que Dani Filth canvia de músics com de mitjons.

Una clàssica "The Black Goddess Rises" sonava per alegria dels seguidors mes antics, seguida de la dolça melodia d'introducció de la genial "A Gothic Romance", que va causar força crits recordant els vells temes del Dusk and Her Embrace. La següent, "Her ghost in the fog" va deixar ven clar el que eren els dos punts febles del concert: Les veus i els teclats. La soprano Shara Jezevel Deva ven poc es va sentir durant tota la actuació, al igual que els teclats (per a mi, instrument essencial dins al grup) ja que quedaven massa catapultats entre la bateria i les guitarres en els moments extrems.

Minuts més tard "Nymphetamine" sonava a la sala sent una de les cançons més esperades de la nit. El micròfon de Dani penjava del sostre emulant el videoclip de la cançó. Va ser més o menys per aquí quant un "osset de peluix" va anar a parar sobre l'escenari, el qual Dani Filth va llençar al teclista.

"Tortured Soul Asylum" i "The Forest Wipers My Name" donaven pas a la desaparició del grup de l'escenari. Moments després, la Intro del disc "Damation And A Day" va fer cridar al públic el retorn del grup, que va ser recompensat amb "The Promise Of Fever". "Thirteen Autumns In A Widow" deixava molt clar el poderós só de les guitarres i la brutal bateria, possiblement el millor punt del concert.

"Mother of Abominations" donava pas a la finalització de la actuació que van rematar amb "From The Cradle To Enslave" deixant un bon regust de boca. En resum, un concert molt correcte i perfectament entretingut amb alguns punts negatius de só.

Hagués estat interessant posar algun "regalet" més, com "The Principle Of Evil Made Flesh" o "Mannequin", que es veu que estava al setlist i no van tocar.