Razzmatazz II (Barcelona)

03 / 03 / 2005

M'agradaria poder explicar-vos que va donar de sí la primera visita dels holandesos Whitin Temptation a Catalunya però no puc fer-ho tal com voldria. Abans de comentar res sobre el grup em veig obligat a relatar uns despropósits considerables.

A l'arribar a la sala ens va sorprendre la gran cua formada per accedir-hi. De fet, les entrades s'havien esgotat, cosa previsible amb la gran campanya de promoció que els ha dedicat Sony-Bmg juntament a la gran accessibilitat de la música del grup actualment. Un cop arribat el nostre torn a guixeta demanem les nostres entrades ens comenten que ens hem d'esperar fins que gran part del públic sigui dins, així doncs ens disposem a fer temps junt amb un bon grapat de companys de premsa i altres convidats.

Abans de continuar m'agradaria dir que, com tots sabeu, en un concert hi ha un aforament màxim i que aquests es cobreix sumant la venda d'entrades i els convidats, siguin del promotor, discogràfica o sala, i mai es pot sobrepassar el màxim permès per les més elementals mesures de seguretat. Doncs bé, resulta que alhora de recollir les entrades resulta que la majoria de persones a qui s'havia confirmat una invitació o acreditació no eren a la llista i, a més la sala era abarrotada i els responsables de la mateixa deien que no entraba ningú més ja que estaba al màxim quan encara quedaven a fora bon nombre de persones volen accedir-hi.

En aquell moment es va montar una discussió davant mateix de la guixeta entre la promotora i la discogràfica sobre el tema. En definitiva, i per no avorrir ningú s'havia sobrepassat àmpliament el nombre d'invitacions concedides per falta d'entesa entre ambdós implicats, i m'atreviria a dir que d'entrades, extrem que no puc confirmar.

Doncs bé, tot plegat es va allargar fins a la setena o vuitena cançó del grup quan finalment, els que no havíem marxat maleïnt-ho tot com van fer alguns, vam poder accedir a una sala efectivament pleníssima.

Tot aquest afer segurament va condicionar la visió del concert i tot i que no puc afirmar exactament que van tocar i que va donar de sí el grup durant més de la meitat del show si que puc dir que em van semblar molt fluixos.

Molts temes del darrer The Silent Force amb una alegria inusitada dels presents cada cop que tocaven algun tema que havia sonat a les radiofórmules.

Només quan va sonar The Other Half Of Me del EP del '98 The Dance, únic tema de la seva primera época més "dura" (per cert, cap de Enter això si que ho vaig comprovar tot i està a fora!!!!) els coneixedors de la carrera del grup van fer cara de satisfacció mentre la resta de gent esperava al proper single de radiofórmula.

Això sí, tot sonava pulcre i milimetrat de manera impecable. Sharon com sempre elegant amb els seus vestits i Robert intentant que allò semblés un concert de metal. I és que Whitin Temptation sembla que s'han apuntat a un nou estil sorgit en els darrers temps, el pop metal. El so era bo però de volum escàs i les guitarres tant pulcres i refinades que només s'intuïen per sota de la resta d'instruments i samples amb total protagonisme de la veu de Sharon.

No he d'enganyar, The Silent Force em sembla un bon disc, lluny però de Enter, però era d'esperar que el grup en directe demostrés la seva vàlua i no nomès que es dediquessin a tocar durant una escassa hora i vint minuts els singles que sonen a les pudents radiofórmules. Em sap greu però dubto que quedi res d'aquell grup que em va sorprendre en una filmació del Dynamo '98 i que tant bon regust em van deixar en la gira de l'any passat amb Paradise Lost, on vaig poder fer-me la foto que veieu. Els milions del que sigui tant sols serveixen per corrompre tot el que toquen.